Aquest article ha estat publicat a anoiadiari.cat el 6/2/2020
Els contractes d’arrendament d’habitatge sempre són subscrits per dues parts, arrendador propietari i arrendatari inquilí, els quals tenen interessos contraposats. Per una part, al propietari li interessa llogar la vivenda al preu més alt possible i poder-la tenir disponible per a ell en tot moment; i per altra banda, a l’inquilí li interessa pagar el preu més econòmic possible i poder-lo ocupar el màxim temps possible per no haver de fer trasllats i canvis de domicili massa sovint.
Tot i així, aquestes dues posicions, que poden arribar a ser tant contraposades, han de conviure, ja sigui perquè a l’arrendatari-inquilí li fa falta un habitatge on viure, o perquè a l’arrendador-propietari li fa falta poder llogar la seva o les seves propietats per treure’n el màxim rendiment possible, i això provoca que sovint es plantegin desavinences entre les dues parts, una vegada signat el contracte d’arrendament.
Així les coses, la Llei d’arrendaments urbans que va entrar en vigor el dia 1 de gener de 1965 (encara hi ha contractes que estan subjecta a la mateixa) protegia molt a l’inquilí i es despreocupava bastant dels drets del propietari, de manera que quan una persona aconseguia subscriure un contracte d’arrendament d’un habitatge, en molts casos aquest ja es convertia en el seu habitatge durant la resta de la seva vida, doncs les condicions no es modificaven i el preu del lloguer s’incrementava molt menys que l’increment del cost de la vida. Posteriorment, després d’alguna modificació (Decret Boyer) va sortir l’actual Llei que va entrar en vigor el dia 1 de gener de 1995, i protegeix molt més al propietari que abans.
A partir d’aquí, depenent de l’orientació política existent es va modificant la Llei en benefici d’una o altra part, és per això que en cada moment que un contracte d’arrendament ens pugui afectar ens interessarà saber com estan les coses als efectes de poder fer valdre el màxim possible els nostres drets, tant si som l’inquilí com si som el propietari.
En primer lloc, pel que fa a la durada del contracte, a l’inquilí li interessarà que sigui el més llarga possible, tenint en compte que en principi per decisió d’ell mateix podrà escurçar-la, i el propietari preferirà que sigui el més curta possible, per si pot necessitar-lo o per si pugen els preus dels lloguers més que l’actualització de la renda voldrà acabar el contracte i fer-ne un de nou per un preu més alt. És per això que, en un o altre interès, la Llei de 1965 feia que els arrendaments es convertissin en indefinits ja que només deixaven de ser-ho si ho volia l’inquilí, posteriorment el Decret Boyer (1985) va suprimir la pròrroga forçosa i les parts podien pactar lliurement la durada del contracte, després va ser la Llei de 1995 que va establir el termini mínim de 5 anys, després (2013) de 3 anys, i actualment (des de 2018) una altra vegada estem en la durada mínima de 5 anys.
En quant a la renda mensual, també hi ha hagut modificacions a la Llei, si bé la Llei de 1995, a més d’establir unes actualitzacions de la renda dels contractes anteriors a la seva entrada en vigor, va preveure que la renda es podria actualitzar anualment d’acord amb l’IPC, en canvi posteriorment s’actualitzaria d’acord amb el que pactessin les parts i si no hi havia pacte s’incrementaria d’acord amb l’IPC, i actualment es pot pactar l’actualització de la renda anual, però si no hi ha pacte no hi ha actualització.
Amb només aquests petits detalls podem veure la importància de tenir en compte la legislació que hi ha en cada moment perquè no ens trobem que preveure o no preveure determinades coses en el contracte d’arrendament ens perjudiqui quan d’altra manera ens podria afavorir.